Títol: La veritat sobre el cas Harry Quebert
Autor: Joël
Dicker
Traducció: Imma
Falcó
Data de publicació: 19/09/2012
Editorial: Debutxaca
Pàgines: 688
Preu: 6,95
€
Som al 2008. En Marcus Goldman, l'estrella més jove de
les lletres americanes, no aconsegueix escriure la seva segona novel·la. Pero
en plena crisi d'inspiració li arriba la notícia: el seu amic i antic professor
a la universitat, l'escriptor de culte HarryQuebert, es acusat d'haver
assassinat, fa molt de temps, una noia de 15 anys amb qui va mantenir en secret
una relació amorosa quan ell en tenia 34.
Malgrat els anonims amenaçadors que rep, en Marcus
decideix investigar el cas fins al final. Que va passar aquell estiu del 1975 a
NouHampshire? Qui va matar la Nola Kellergan? Descobrir-ho pot salvar la vida
al seu amic Harry Quebert, i per a ell pot representar l'oportunitat d'escriure
el llibre d'exit que li reclamen.
Opinió
“–No ho sap ningú, si és escriptor. Són els altres, els
que li diuen”.
Aquests calorosos dies d’estiu (40 – 43º C) he llegit La
veritat sobre el cas Harry Quebert. Quan anava a la piscina, tothom que em
veia amb el llibre deia que m'encantaria, que estava molt ben escrit, i la
veritat és que no s'han equivocat.
Normalment, quan començo un llibre nou, em costa
connectar amb la trama. És a dir, fins passades unes pàgines, no hi trobo allò
que el fa tant interessant per continuar llegint, però amb La veritat sobre
el cas Harry Quebert no ha estat així. M'ha atrapat des del primer capítol,
des de la primera pàgina. I, a mesura que llegia, volia saber cada cop més i
més; fins que va arribar un punt en què llegia a tothora i em vaig cruspir 300
pàgines en una tarda.
Una novel·la que alterna present i passat. La història d’en
Marcus Goldman i la seva petita investigació per descobrir què va passar
realment i així poder salvar el seu amic i mentor, i la història de la Nola
fins a la seva desaparició el 1975. Aquesta estructura narrativa no lineal el
que persegueix és mantenir el lector en suspens, ja que els secrets es van
descobrint a poc a poc. (amb mi ho ha aconseguit!).
Respecte als personatges, tenim en Marcus (al principi em
queia malament) i en Harry que estan molt ben descrits, tan físicament com
psicològica. D’altra banda, no sabia quin personatge secundari em queia pitjor:
el David Kellergan, la mare de la Nola, la mare d’en Marcus o la Tamara Quinn.
(pel que s’explica gairebé al final del llibre els Kellergan queden descartats)
Per acabar, vull dir que els números dels capítols que
corresponen als consells que li dona en Harry a en Marcus per escriure em van
fer pensar en el termini que tenia el Marcus per escriure un llibre, un mes.
Algunes d’aquestes recomanacions son:
31. “–El
primer capítol, Marcus, és essencial. Si als lectors no els agrada, no
continuaran llegint el llibre. Com penses començar-lo?
–No ho sé, Harry. Tu creus que ho aconseguiré algun dia ?
–El què?
–Escriure un llibre.
–N’estic segur”.
9. “Això
de les paraules està bé, Marcus. Però no escriguis perquè et llegeixin, escriu
perquè t’escoltin”.
4. “–Quan
arribis al final del llibre, Marcus, ofereix al teu lector un gir d’última hora.
–¿Per què?
–Que per què? Doncs perquè has de tenir al lector en
suspens fins al final. És com quan jugues a cartes: t’has de guardar algun trumfo
per al final”.
1.“L’últim
capítol d’un llibre, Marcus, ha de ser sempre el millor”.
Epíleg. “Un
bon llibre, Marcus, és un llibre que et sap greu que s’acabi”.
He vist que hi ha una serie de deu capítols. La veuré!!
________________________________________________________________________Este
verano he leído La verdad sobre el caso Harry Quebert. Cuando iba a la
piscina a leer, todo el mundo que me veía con el libro decía que me iba a
encantar, que estaba muy bien escrito, y la verdad es que no se han equivocado.
Normalmente, al empezar un libro nuevo, me cuesta
conectar con la trama. Es decir que, hasta pasadas unas páginas, no le
encuentro aquello que lo hace interesante para que siga leyendo, pero con La
verdad sobre el caso Harry Quebert no ha sido así. Me ha atrapado desde el
primer capítulo, desde la primera página.
Una novela que alterna presente y pasado. La historia de
Marcus Goldman y su pequeña investigación para descubrir qué pasó realmente y
así poder salvar a su amigo y mentor, y la historia de Nola hasta su desaparición
en 1975. Esta estructura narrativa no lineal lo que persigue (y consigue) es
mantener al lector en vilo, ya que los secretos se van descubriendo poco a
poco.
Respecto
a los personajes, tenemos a Marcus (al principio me caía mal) y a Harry que están
muy ben descritos, tanto física como psicológicamente. Por otro lado, no sabía
qué personaje secundario me caía peor: David Kellergan, la madre de Nola, la madre
de Marcus o Tamara Quinn. (a causa de lo que se explica al final, los Kellergan
quedan descartados)
Para
acabar, quiero decir que los números de los capítulos que corresponden a los
consejos de Harry a Marcus para escribir me hicieron pensar en el plazo que tenía
Marcus para escribir un libro, un mes.
