Autor: Joseph
Sheridan Le Fanu
Traducció:
Carme Camacho
Data
de publicació: 2024
Editorial:
ela geminada
Pàgines:
128
Preu: 13,50 €
Carmilla
és una de les obres fonamentals del gènere de terror gòtic, escrita per
Joseph Sheridan Le Fanu el 1872. Aquesta novel·la curta, publicada en català
gràcies a la traducció de Carme Camacho, presenta una història inquietant
ambientada en un castell solitari de l'Àustria rural, on la jove Laura coneix
la misteriosa i encantadora Carmilla.
Després d'un
accident de carro, Laura fa amistat amb aquesta noia estranya la presència de
la qual li provoca somnis inquietants i un debilitament físic inexplicable. A
mesura que la relació entre totes dues s'intensifica, es revela la verdadera
naturalesa de Carmilla: un vampir que s'alimenta de la sang de la seva víctima.
Amb només 128 pàgines, aquesta edició en rústica aconsegueix transmetre una
atmosfera d'angoixa i tensió que ha captivat generacions de lectors.
Precursora
de Dràcula i clàssic del vampirisme
Aquesta obra
precedeix en vint-i-cinc anys la publicació de Dràcula de Bram Stoker i
estableix els arquetips del vampirisme modern, especialment pel que fa al
vampir femení i els elements eròtics que envolten la seva figura. La tensió
sexual i sàfica entre les protagonistes ha convertit Carmilla en una obra de
culte del col·lectiu sàfic, transcendent les limitacions ètiques i narratives
de l'època victoriana.
Dirigida a
joves a partir de 12 anys i adults afeccionats al terror clàssic, aquesta
edició catalana publicada el 2024 per Edicions de la Ela Geminada fa accessible
un text indispensable per entendre la història de la literatura de vampirs. Una
lectura imprescindible per als amants del gòtic i el terror psicològic.
Opinió
“La
vida i la mort són estats misteriosos i sabem ben poca cosa dels recursos que
tenen l’una i l’altra”
Una conversa
com qualsevol altra…
−Saps? Un dia
em vull llegir Carmilla. Diuen que és un dels grans precedents de la
literatura vampírica, ja que es va escriure vint-i-sis anys abans que Dràcula.
Una estona més
tard…
−Al club de
terror i ciència-ficció de La Fatal comenten el llibre que em deies abans.
I jo, sense
parar a pensar-m’ho gaire, em giro cap a la llibretera:
−El teniu?
Carmilla és una
novel·la breu, inquietant i sublim. M’ha encantat. Me la tornaria a llegir ara
mateix, sense cap mena de dubte. A més, m’ha caigut com aigua del cel: una
pausa necessària després de tanta novel·la negra. Perquè, de tant en tant, va
bé abandonar els crims i endinsar-se en una foscor totalment diferent.
És una
novel·la en què el terror no irromp amb estrèpit, sinó que s’insinua i
s’endinsa en l’imaginari de cada lector. A diferència de Dràcula, on el
vampir encarna una presència poderosa i amenaçadora, aquesta vampiressa és una
figura íntima, seductora, que crea un vincle quasi romàntic amb la Laura, la
nostra protagonista.
I és aquí on
s’observa la màgia de la novel·la: allò que no s’acaba de dir, els gestos que
admeten més d’una interpretació i l’atracció que es mou entre el desig, la
tendresa i la por.
Un dels punts
clau que vam comentar al club és que no apareixen les típiques regles del
vampirisme que avui dia tenim tant interioritzades. No hi trobem les
característiques que el cinema i la literatura s’han encarregat de convertir en
universals: els ullals, l’estaca, els alls...
Hi ha, però,
alguns detalls que em van cridar especialment l’atenció.
El primer és
l’aparença de la Carmilla. El seu aspecte no és el d’una persona morta i pàl·lida,
sinó que té galtes rosades, ulls grans i llavis carnosos. La seva bellesa no
inspira temor, sinó una atracció difícil d’explicar.
“No hi
havia res en la seva aparença que indiqués mala salut”
El segon
detall és la imatge del seu cos banyat en sang dins el taüt. Una visió que accentua
la sensualitat de l’obra. I el tercer és el lloc de la mossegada: no és al
coll, com ens ha ensenyat l’imaginari popular, sinó al pit. Un detall que
reforça la proximitat entre la Laura i la Carmilla i contribueix a aquesta
atmosfera de desig.
“De vegades
tenia la sensació que m’acariciaven suaument la galta i el coll. Altres vegades
era com si uns llavis càlids em fessin petons, cada cop més llargs i més
tendres”
Un dels
interrogants que em van sorgir quan ja l’havia llegida és per què és tan poc
coneguda si, al meu parer, és millor que Dràcula. I la conclusió a la
que vaig arribar (no sé si certa o no) és que es tracta d’un llibre que parla
d’un tema força controvertit per l’època: l’amor lèsbic i l’eròtica homosexual
entre dones.
També m’ha
agradat molt la manera com està narrada. És la Laura qui, a través d’una carta,
relata tots els fets que van succeir fa uns anys. Una veu narrativa que ens
acosta a la seva experiència, però ens deixa atrapats en la seva mirada. No
seria interessant veure aquesta història des del punt de vista de la Carmilla?
Si li hagués
de posar un però, diria que és un llibre que se m’ha quedat curt, m’hauria
agradat que es desenvolupessin amb més profunditat alguns dels temes, sobretot
el final. Però, com deia abans, és possible que s’hagin deixat a la imaginació
del lector. I evitar, així, la possible censura.
Una novel·la perfecta per llegir en aquests dies de pluja en que el cel s’enfosqueix, els carrers queden deserts i el món sembla convidar-nos a quedar-nos a casa; al sofà, sota la manta i amb aquest magnífic llibre entre les mans. Una història que ens recorda que els monstres no sempre inspiren un terror immediat, a vegades són aquells que ens sedueixen perquè oblidem que els hem de tenir por.
Anècdota
personal: quan era petita i m’entrava por, tenia tot un protocol de
supervivència nocturna. Encenia la llum del lavabo i, seguidament, la de la
meva habitació (estaven a tocar). Apagava la llum del lavabo i, quan apagava la
llum de l’habitació, salt mortal cap al llit i no sortia d’allí ni que em
matessin. A més, em tapava el cap i tot. Com si fent-ho així pogués evitar que
passés alguna cosa. I, pel que veig, la Laura fa el mateix.
“Em feia por obrir-la; no, em feia pànic. Vaig tornar al llit d’un salt i em vaig tapar el cap amb les mantes, i em vaig quedar allà estesa, més morta que viva fins que es feu de dia”
Curiositat
literària: Carmilla va ser una novel·la que, inicialment, va aparèixer
per entregues periòdiques a la revista literària The Dark Blue el 1871,
i després es publicà en format de llibre dins l’antologia In a Glass Darkly
del 1872. Una obra que va precedir Dràcula de Bram Stoker en vint-i-sis anys
i que va contribuir a donar forma a la figura del vampir femení en la
literatura.
Carmilla es una novela breve, inquietante y
sublime. Me ha encantado. Volvería a leerla ahora mismo, sin ninguna duda.
Además, me ha venido como agua de mayo: una pausa necesaria después de tanta
novela negra. Porque, de vez en cuando, viene bien dejar atrás los crímenes y
adentrarse en una oscuridad totalmente diferente.
Es una novela en la que el terror
no irrumpe con estrépito, sino que se insinúa y se adentra en el imaginario de
cada lector. A diferencia de Drácula, donde el vampiro encarna una
presencia poderosa y amenazadora, esta vampira es una figura íntima, seductora,
que crea un vínculo casi romántico con Laura, nuestra protagonista.
Y es aquí donde se aprecia la magia
de la novela: lo que no se acaba de decir, los gestos que admiten más de una
interpretación y la atracción que se mueve entre el deseo, la ternura y el
miedo.
Uno de los puntos clave que
comentamos en el club es que no aparecen las típicas reglas del vampirismo que
hoy en día tenemos tan interiorizadas. No encontramos las características que
el cine y la literatura se han encargado de convertir en universales: los
colmillos, la estaca, los ajos...
Hay, sin embargo, algunos detalles
que me llamaron especialmente la atención.
El primero es el aspecto de
Carmilla. Su apariencia no es la de una persona muerta y pálida, sino que tiene
las mejillas sonrosadas, los ojos grandes y los labios carnosos. Su belleza no
inspira temor, sino una atracción difícil de explicar.
El segundo detalle es la imagen de
su cuerpo bañado en sangre dentro del ataúd. Una visión que acentúa la
sensualidad de la obra. Y el tercero es el lugar de la mordedura: no es en el
cuello, como nos ha enseñado el imaginario popular, sino en el pecho. Un
detalle que refuerza la cercanía entre Laura y Carmilla y contribuye a crear
esa atmósfera de deseo.
Uno de los interrogantes que me
surgieron cuando ya la había leído es por qué es tan poco conocida si, en mi
opinión, es mejor que Drácula. Y la conclusión a la que llegué (no sé si
acertada o no) es que se trata de un libro que aborda un tema bastante
controvertido para la época: el amor lésbico y el erotismo homosexual entre
mujeres.
También me ha gustado mucho la
manera en que está narrada. Es Laura quien, a través de una carta, relata todos
los hechos que sucedieron hace unos años. Una voz narrativa que nos acerca a su
experiencia, pero nos deja atrapados en su mirada. ¿No sería interesante ver
esta historia desde el punto de vista de Carmilla?
Si tuviera que ponerle alguna pega,
diría que se me ha quedado corta. Me habría gustado que algunos de los temas se
desarrollaran con mayor profundidad, sobre todo el final. Pero, como decía
antes, es posible que se hayan dejado en manos de la imaginación del lector. Y
así se evita la posible censura.
Una novela perfecta para leer en
estos días de lluvia en los que el cielo se oscurece, las calles quedan
desiertas y el mundo parece invitarnos a quedarnos en casa; en el sofá, bajo la
manta y con este magnífico libro entre las manos. Una historia que nos recuerda
que los monstruos no siempre inspiran un terror inmediato; a veces son aquellos
que nos seducen hasta hacernos olvidar que debemos tenerles miedo.
Articles d’interès:
“Carmilla, cuando Drácula
fue mujer”
“Antes de Drácula fue Carmilla”
“Carmilla,
la vampira lesbiana que inspiró a Bram Stoker para crear a Drácula”
