'Troia' de Stephen Fry

Títol: Troia

Autor: Stephen Fry

Traducció: Anna Llisterri

Data de publicació: 30/10/2023

Editorial: arallibres

Pàgines: 344

Preu: 23,50 €

El segrest d'Helena provoca una guerra a la ciutat de Troia entre grecs i troians que durarà deu anys. És una guerra terrible amb víctimes per tots els bàndols. Una tragèdia que perdurarà pels segles dels segles, en què les passions monstruoses es troben amb els ideals més elevats i la més baixa astúcia. Amb el rigor d’un gran divulgador i una ironia inconfusible, Stephen Fry ens endinsa en una de les històries més populars, sorprenents i extraordinàries de la mitologia grega, després dels èxits dels seus anteriors llibres Mites i Herois. A Troia hi trobareu heroisme i odi, amor i pèrdua, venjança i penediment, desig i desesperació. Són aquestes passions humanes les que encara avui ens parlen de qui som.

Opinió

“– Tant de bo, fa tota aquella pila d’anys, Prometeu no m’hagués convençut de crear la humanitat –va concloure. –Sabia que era un error”

Tenia moltes ganes de començar aquest llibre perquè la mitologia, sobretot la mitologia grega, és un tema que m’apassiona (cada curs escolar busco la manera d’impartir una o dues classes de mites). Ja sabia que tractaria sobre la guerra entre Grècia i Troia, el títol ho diu tot, però volia saber com ho abordava l’autor.

Vaig començar el llibre i hi havia molts noms, noms per aquí, noms per allà i, la veritat sigui dita, gens fàcils: Neptòlem, Menelau, Agamèmnon, Amíntor, la població de Ftía, els mirmídons (que vaig haver de buscar què eren, perquè em devia perdre l’explicació de l’autor), Protesilau, Clitemnestra... fins al punt de fer-se una mica feixuc. No obstant això, mentre anava avançant en la novel·la, el llenguatge accessible que empra l’autor em va facilitar bastant la comprensió de la trama. Aquest pertany al bàndol grec, aquest pertany al bàndol troià, aquest és fill d’Aquil·les...

Tot seguit passo a descriure els passatges del llibre que m’han semblat curiosos i, alhora,  desagradables. El primer d’ells és que Troia es va edificar al lloc on està perquè ho va decidir una vaca, ja que el fet que s’assegués en un terreny demostrava que era un lloc pròsper. Després, s’explica com Tàntal va matar al seu fill i el va servir als déus olímpics com a fricandó. També es menciona que, a Tetis, les nereides li van dir que si atansava els seus fills al foc es tornarien immortals (cosa que no era veritat, ja que tots els seus fills van acabar cremats; a excepció d’Aquil·les, a qui va salvar Peleu [el seu pare]). Totes les fites dels herois s’atribuïen als déus. Paris va llançar la fletxa que va matar Aquil·les, però va creure que havia estat guiat pel déu Apol·lo, déu del tir amb arc.

La implicació o no implicació dels déus en el relat de Troia és un indicador de fins a quin punt es pot voler tractar com a història o com a mite.

De tot plegat, el que més destaco és el detall amb què es relaten els assassinats de la guerra i la manera com es matava: tallant el cap, travessant el cervell amb una espasa... Davant d’aquesta brutalitat, m’ha sorprès que cada bàndol volgués recuperar els seus morts.

El kleos, la fama i la glòria que havien guanyat amb el seu valor i les seves proeses asseguraria que els seus noms perduressin eternament en la història, generació rere generació. L’honor que el seu cos fos rentat i cremat en una pira consagrada amb tots els càntics i oracions degudes constituïa el primer pas cap a la realització d’aquell kleos. [...] Els que morien per malaltia o qualsevol altra cosa que no fossin ferides de guerra, no podien esperar la purificació i la resta de cerimònies per molt importants que haguessin estat en vida.

No vull acabar sense dir que l’autor, en l’apèndix “Mite i realitat”, ens recomana una pel·lícula:

La pel·lícula de Wolfang Petersen, Troia (2004), amb Brad Pitt fent d’Aquil·les i Brian Cox d’Agamèmnon. No s’hi veu ni un olímpic. Al llarg d’aquest llibre, de tant en tant m’he aturat un moment per observar que és possible interpretar les descripcions que fa Homer de déus ajudant els mortals com a metafòriques.

________________________________________________________________

Tenía muchas ganas de empezar este libro porque la mitología, sobre todo la mitología griega, es un tema que me apasiona (cada curso escolar busco la forma de impartir una o dos clases de mitos). Ya sabía que trataría sobre la guerra entre Grecia y Troya, el título lo dice todo, pero quería saber cómo lo abordaba el autor.

Empecé el libro y había muchos nombres, nombres por aquí, nombres por allá y, la verdad sea dicha, nada fáciles: Neoptólemo, Menelao, Agamenón, Amíntor, la población de Ftía, los mirmidones (que tuve que buscar qué eran, porque debí de perderme la explicación del autor), Protesilao, Clitemnestra... hasta el punto de que se me hizo pesada la lectura. Sin embargo, mientras iba avanzando en la novela, el lenguaje sencillo y accesible que utiliza el autor me facilitó bastante la comprensión de la trama. Este pertenece al bando griego, este pertenece al bando troyano, este es hijo de Aquiles...

A continuación, paso a describir aquellos pasajes que me han parecido curiosos y, a la vez, desagradables. El primero de ellos es que Troya se edificó en el lugar donde está porque lo decidió una vaca, ya que sentarse en un terreno demostraba que era un lugar próspero. Después, se explica cómo Tántalo mató a su hijo y lo sirvió a los dioses olímpicos como un estofado de carne. También se menciona que, a Tetis, las nereidas le dijeron que si acercaba a sus hijos al fuego se volverían inmortales (lo que no era verdad, ya que todos sus hijos acabaron quemados; salvo Aquiles, a quien salvó Peleo [su padre]). Todos los hitos de los héroes se atribuían a los dioses. Paris lanzó la flecha que mató a Aquiles, pero creyó que había sido guiado por el dios Apolo, dios del tiro con arco.

De todo ello, lo que más destaco es el detalle minucioso con el que se relatan los asesinatos de la guerra y la forma en la que se mataba: cortando la cabeza, atravesando el cerebro con una espada... Ante esta brutalidad, me ha sorprendido que cada bando quisiera recuperar a sus muertos para hacerles una ceremonia de purificación.

No quiero terminar sin decir que el autor, en el apéndice “Mito y realidad”, nos recomienda una película: “Troya” de 2004, con Brad Pitt como Aquiles y Brian Cox como Agamenón.