'El joc del silenci' de Gil Prratsobrerroca

 Títol: El joc del silenci

Autor: Gil Pratsobrerroca

Data de publicació: 10/09/2025 (1942)

Editorial: La campana

Pàgines: 320

Preu: 21,90€

Una novel·la addictiva i aterridora a parts igual que enganxarà el lector fins a l’última pàgina.

El 15 de juny de l’any 2025 té lloc la desaparició de la Valèria Costa, una nena encisadora de set anys. A partir d’aquest plantejament, els seus pares es veuran immersos en una investigació que no deixarà d’assenyalar-los directament, obligant-los a confessar fins a l’últim secret que s’han estat ocultant.

Amb un frenètic compte enrere i un ritme trepidant, aquesta història s’endinsa en les profunditats de l’amor i el desig a través d’una trama ambiciosa, teixida amb cura i precisió, plena de girs inesperats i de viatges al passat.

Opinió

“Acabava de ballar amb la mort”

Quan vaig anar a la llibreria a comprar El joc del silenci (ho vaig fer sense mirar cap llibre més per no caure en la temptació), el primer que em va cridar l’atenció va ser la portada: lila, cridanera i, el més important, amb unes gallines. Què hi tenen a veure les gallines amb el silenci? I una finestra trencada… no fa soroll?

Ara que ja he acabat el llibre, puc dir que tot té el seu sentit. I no us explicaré el motiu, perquè val la pena que ho descobriu vosaltres mateixos.

El que més em va sorprendre després va ser el cognom Pratsobrerroca. “Quin cognom més llarg!”, vaig pensar. I l’autor, a la presentació, ens en va explicar el perquè. Als pobles de la província de Lleida, les cases no només tenen número, sinó també nom: Cal Fatxenda, Cal Nostramo, Cal Filomena… I així és com neix Pratsobrerroca. Al seu poble, els noms de les cases sovint provenen de l’entorn, i en aquest cas hi havia un prat sobre una roca: Pratsobrerroca.

El joc del silenci és un llibre que m’ha atrapat des de la primera pàgina. Un llibre amb un ritme àgil en el que van passant una sèrie d’esdeveniments que et fan voler llegir, llegir i tornar a llegir... perquè sempre necessites saber una mica més. I aquí els capítols curts no ajuden gaire perquè caus fàcilment en la trampa més gran de la literatura “un capítol més i me’n vaig a dormir”, “va, un altre, que només són tres pàgines”... i, de cop i volta, és la una de la matinada. I així, és lògic que l’endemà a la feina acabis amb unes ulleres tan liles com la portada i et preguntis en quin moment vas perdre el control de la teva vida.

És un llibre frenètic que manté una tensió constant, amb una sensació de: a veure que passarà ara?, com es resoldrà això?, qui és realment el culpable? (és aquest? No, no pot ser. I això, per què li ho amagava? Per què no li deia la veritat?). Aquest és el joc del silenci, els secrets que es van desvetllant poc a poc i que fan que res sigui el que sembla.

Però... i ara ve un però, per a mi el final ha estat massa precipitat, massa resolt amb presses. Es com si l’autor hagués volgut tancar molts fronts oberts en poc espai. Em faltava desenvolupament, em faltava “xixa”. Em vaig quedar amb la sensació d’història incompleta. Personatges que haurien necessitat més recorregut, queden resolts de manera superficial o directament ignorats. Què passa amb aquest personatge? De debò se’n va “de rositas”, després de tot? I amb aquest altre, simplement desapareix del mapa sense cap conseqüència? És un final que desinfla completament la tensió acumulada i que no està a l’alçada del ritme ni del potencial de la novel·la.

I, per últim, vull donar la raó a en Gil. Ell ens va dir que hi ha un personatge, la Ilona, que l’estimes o l’odies. Bé, jo l’he odiat. És d’aquests personatges que et posen a prova constantment, que et generen rebuig i que et fan qüestionar cada una de les seves decisions. Però també és cert que precisament per això no et deixa indiferent, i això, en una història així, també té el seu mèrit.

I tu? L’estimaràs o l’odiaràs?

________________________________________________________________________

Cuando fui a la librería a comprar El juego del silencio (lo hice sin mirar ningún otro libro para no caer en la tentación), lo primero que me llamó la atención fue la portada: azul, llamativa y, lo más importante, con unas gallinas. ¿Qué tienen que ver las gallinas con el silencio? Y una ventana rota… ¿no hace ruido?

Ahora que ya he terminado el libro, puedo decir que todo tiene su sentido. Y no os voy a explicar el motivo, porque vale la pena que lo descubráis vosotros mismos.

Lo que más me sorprendió después fue el apellido Pratsobrerroca. “¡Qué apellido más largo!”, pensé. Y el autor, en la presentación, nos explicó el porqué. En los pueblos de la provincia de Lleida, las casas no solo tienen número, sino también nombre: Cal Fatxenda, Cal Nostramo, Cal Filomena… Y así es como nace Pratsobrerroca. En su pueblo, los nombres de las casas suelen proceder del entorno, y en este caso había un prado sobre una roca: Pratsobrerroca.

El juego del silencio es un libro que me ha atrapado desde la primera página. Un libro con un ritmo ágil en el que van ocurriendo una serie de acontecimientos que te hacen querer leer, leer y volver a leer… porque siempre necesitas saber un poco más. Y aquí los capítulos cortos no ayudan demasiado, porque caes fácilmente en la trampa más grande de la literatura: “un capítulo más y me voy a dormir”, “va, otro, que solo son tres páginas”… y, de repente, es la una de la madrugada.

Es un libro frenético que mantiene una tensión constante, con la sensación permanente de: ¿qué va a pasar ahora?, ¿cómo se va a resolver esto?, ¿quién es realmente el culpable? (¿es este? No, no puede ser. Y esto, ¿por qué se lo ocultaba? ¿Por qué no le decía la verdad?). Este es el juego del silencio: secretos que se van desvelando poco a poco y que hacen que nada sea lo que parece.

Pero —y aquí viene el pero— para mí el final ha sido precipitado, como si estuviera resuelto con prisas. Es como si el autor hubiera querido cerrar demasiados frentes abiertos en pocas páginas. Me faltó desarrollo y, sobre todo, “chicha”. Me quedé con la sensación de una historia incompleta. Personajes que habrían necesitado más recorrido, quedan resueltos de forma superficial o directamente ignorados. ¿Qué pasa con este personaje? ¿De verdad se va “de rositas” después de todo? ¿Y con este otro, simplemente desaparece del mapa sin ninguna consecuencia? Es un final que desinfla completamente la tensión acumulada y que no está a la altura del ritmo ni del potencial de la novela.

Y, por último, quiero darle la razón a Gil. Nos dijo que hay un personaje, Ilona, que o lo amas o lo odias. Pues bien, en mi caso la respuesta es clara: yo la he odiado. Es de esos personajes que te ponen a prueba constantemente, que te generan rechazo y que te hacen cuestionar cada una de sus decisiones. Pero también es cierto que precisamente por eso no te deja indiferente, y eso, en una historia así, también tiene su mérito.

¿Y tú? ¿La amarás o la odiarás?